Un dels llibres molt anomenats aquest passat Sant Jordi és el de Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho (Columna Edicions). Tal com apunta el seu títol i contraportada: «El llibre és, doncs, la crònica de la independència de Catalunya. És ficció periodística amb la màxima versemblança i un ull posat en la realitat actual. Els personatges i comentaristes són reals i coneguts, per provocar en el lector la il·lusió d’estar vivint els fets en temps real. El balanç del 2037 ens dóna la dimensió exacta del somni».

I bé, crec que en aquest llibre Gabancho demostra claríssimament les seves qualitats com escriptora i, a través d’un relat d’una investigació periodística però sobretot vista amb una perspectiva que aporten 30 anys, aconsegueix bastir una història força creïble i fins a cert punt visionària del que podria passar en un eventual procés d’independència de Catalunya. D’acord que la utilització de determinats personatges públics com ara Roca i Castells poden descol·locar amb els papers que actualment juguen al país i el canvi que pronostica en els rols públics respectius, però vist de forma general l’escenari que proposa Gabancho està molt ben teixit i calculat.

Cal apuntar també, d’altra banda, que el llibre denota grans dosis d’optimisme en relació a la resposta de la nació catalana davant d’aquests esdeveniments de l’any 2010. No diré que potser un xic exagerats, però no per això innecessaris. I a banda de fer una reflexió sobre el sorgiment d’un nou Estat, Gabancho també estructura un discurs de país des de molts àmbits: sanitat, educació, llengua, immigració, relacions internacionals, Unió Europea... en definitiva, un discurs de construcció d’Estat. Amb tot això, doncs, ja es poden imaginar que recomano totalment la seva lectura.

Lídia Pelejà