En el seu paràgraf 80, la decisió dels jutges aborda aquest tema. «Diversos participants a les diligències han afirmat que la prohibició de les declaracions unilaterals d’independència està implícita en el principi d’integritat territorial», diu el text. Però a la llum de la Carta de les Nacions Unides, de la Resolució 2625 de l’Assemblea General de les Nacions Unides i de l’Acta Final de la Conferència d’Hèlsinki, els jutges del TIJ conclouen que «l’àmbit del principi de la integritat territorial és limitat a l’esfera de les relacions entre estats». És a dir: aquest principi es pot invocar si un estat pateix una agressió d’un altre, però no si una part d’un estat vol declarar la independència.

De forma més general, i com a record històric del que ha anat passant, els jutges plantegen que «durant els segles XVIII, XIX i XX, va haver-hi nombroses instàncies de declaracions d’independència, i sovint, l’estat del qual era declarada la independència s’hi oposava enèrgicament. De vegades, la declaració resultava en la creació d’un nou estat, i de vegades no. En qualsevol cas, la pràctica dels estats com a conjunt no suggereix de cap manera que l’acte de promulgar la declaració fos percebut com a contrari a la llei internacional».

Límits a les declaracions: l’ús de la violència

L’opinió dels jutges també és important perquè planteja situacions en què una declaració unilateral seria il·legítima. Així, el TIJ recorda que, durant les diligències, diversos estats han recordat que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha declarat il·legals diverses declaracions d’independència, entre les quals els casos de Rhodèsia del Sud (1965), Xipre del Nord (1983) i la República Sèrbia de Bòsnia (1992). «En tots aquests casos», diu l’opinió, «el Consell de Seguretat estava prenent una decisió sobre la situació concreta» d’aquells territoris. I la il·legalitat d’aquestes declaracions, continua el TIJ, «no venia del seu caràcter unilateral, sinó del fet que estaven vinculades a l’ús de la força o a d’altres violacions atroces de normes de la llei internacional general». És a dir: una declaració unilateral és il·legal en un context de violència o neteja ètnica (República Sèrbia), de flagrant discriminació racial (Rhodèsia del Sud) o d’ocupació militar estrangera (Xipre del Nord), però no pas si es fa mitjançant un procés pacífic, democràtic i garantista.