Introducció. La Guaiana (Lagwiyàn en crioll guaianès) és l’únic territori de l’Amèrica del Sud que continua pertanyent a l’antiga metròpoli colonial. Departament francès d’ultramar, el país presenta una notable diversitat pel que fa a la seva població: el grup majoritari són els criolls, que suposen una mica menys de la meitat de la població i estan dividits al seu torn en diversos subgrups (guaianesos, antillans i haitians), però hi ha també poblacions d’origen europeu i asiàtic, brasilers i diverses nacions ameríndies, entre d’altres. La població de la Guaiana té un nivell de vida notablement inferior al de la metròpoli francesa.

Política. Bona part de les decisions que afecten a la Guaiana es continuen prenent a París, donat que el territori és un departament francès. Políticament, i pel que fa a l’estatus del seu país, els guaianesos estan dividits en tres corrents: l’unionista, que defensa l’statu quo i que és representada pels partits de la metròpoli; l’autonomista, que vol un règim d’autogovern per a la Guaiana sense separar-se de França, amb el Partit Socialista de la Guaiana al capdavant, i finalment l’independentista, propugnat sobretot pel Moviment de Descolonització i d’Emancipació Social (MDES).

Claus d’actualitat. Des que, el 2001, les institucions guaianeses demanessin avançar cap a un model d’autonomia, la qüestió de l’autogovern ha estat un dels eixos del debat polític del país. El 2009, París i Cayenne van pactar la celebració d’un referèndum per tal de convertir la Guaiana en col·lectivitat autònoma, una situació que atorgaria més autogovern al territori sud-americà. L’acord va arribar després que, el 2008, es produïssin protestes a la Guaiana per l’elevat cost de la vida. La votació es va dur a terme el 2010 i el 69% dels electors van votar-hi en contra.

Més: Notícies sobre la Guaiana

Història. La Guaiana va estar poblada exclusivament per pobles amerindis fins que, a partir del segle XVI, els europeus van començar a instal·lar-se a les seves costes. El 1664 els francesos van assegurar-se el control del territori, hi van dur esclaus per explotar-lo i van assentar-hi colons blancs. Als segles XIX i XX la Guaiana va rebre nous influxos de població procedents dels països del seu entorn i de l’Àsia. A la segona meitat del XX, després de la conversió de la Guaiana en departament francès, va formar-se el moviment nacionalista guaianès.

Llengua. Territorials: crioll guaianès, criolls dels bushinengués i sis llengües ameríndies. Oficial: francès. La Guaiana, des del punt de vista lingüístic, és un territori d’una enorme diversitat. La llengua pròpia més estesa és el guaianès, un crioll de base lèxica francesa que comparteix força trets amb d’altres criolls veïns, com el martiniquès o l’haitià. Els bushinengués (descendents d’antics esclaus que van fugir a la selva) parlen diversos criolls de base lèxica anglesa. Els pobles amerindis que sobreviuen a la Guaiana parlen sis llengües pròpies. A banda de tot això cal afegir els idiomes usats per les comunitats d’implantació més recent, com el portuguès, l’àrab, el xinès, l’sranan o el hmong, així com la llengua oficial del territori, el francès, emprat per l’elit blanca.